actualitzat: 24/04/2017
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Amb el suport de:

El LLOP: un mite, un tòpic… o una realitat

De tots són conegudes les llegendes i contes que “ mortifiquen” al llop com a un ser dolent i despietat. L’home ha fet tot el que ha tingut a l’abast de la mà per destruir-lo i fer-lo desaparèixer. Ara, desprès de gairebé 100 anys sembla que torna d’una manera tímida a les nostres muntanyes, i torna la polèmica i les invencions de les persones en contra del animal.

Femella dominant canadenca

Aquest darrer cap de setmana, (el 9-7-2006) vaig anar a visitar el parc de “ la Maison des loups” a Ax les Thermes a la comarca de l’Ariege (França) a uns 45 minuts de casa meva, situada a Bor (Cerdanya). Allà vaig poder veure els diferents tancats on hi ha els llops, separats segons les diferents sub-espècies: llops canadencs, europeus, àrtics o polonesos, i on viuen en perfecta harmonia entre ells, essent una llopada molt ben estructurada on la jerarquia de la parella dominant s’imposa per sobre de la resta de la llopada.

Vaig poder veure diferents comportaments davant la presència de persones que s’apropaven a la tanca de seguretat, per exemple, vaig veure com es miraven de diferent manera a les dones, als homes o als infants i sobretot com reaccionaven quan algun nen corria al voltant de les tanques. Em recordaven la forma de treballar dels meus Border Collies, és a dir, fixaven la mirada en aquell nen que corria inconscient del que feia, i el seguien en tot moment com si fos una presa de caça.

Mascle canadenc de 3 anys d’edat

Als voltants del migdia, l’amo i el que té cura del parc, va anar a donar el menjar als llops, de manera que tothom ho veia, a la vegada un d’ells, donava unes explicacions sobre el comportament dels llops; unes petites explicacions de com viuen i els problemes que comporten a la ramaderia. Van parlar dels gossos de protecció de ramats, etc..., en fi una xerrada força interessant, encara que per alguns semblava no tenir massa importància o que ells en sabien més que l’home que ho explicava, però ja se sap, a tot arreu hi ha “tècnics”.

El cert és que tot allò que va explicar aquell home i els comportaments que jo havia observat em vam fer demanar-els-hi si era possible entrar dins amb els llops. L’home no ho va dubtar i em va convidar a entrar dins amb ell, cosa que vaig acceptar amb els ulls tancats, per a mi era quasi un somni.

Un cop dins del recinte dels llops canadencs, el cuidador em va dir que ens ajupíssim. Tot seguit es va acostar la lloba dominat de la llopada, era una lloba de color gris fosc, amb una olor molt intensa i peculiar, es va plantar a un metre i mig davant nostre. Ens observava amb desconfiança i al mateix temps amb intimidació. La cua lleugerament alçada, les orelles planes al costat del cap i la mirada fixa en mi, la cosa estranya que havia entrat en el seu territori. Jo, evitant mirar-li directament als ulls l’observava. Si em punxen no em treuen sang, la resta dels llops eren pel voltant, uns més a prop, altres més lluny.

Femella canadenca
 

En el moment en que ens alçavem a la nostra posició normal els llops es retiraven amb signes de por, però si ens ajupíem tornaven a acostar-se per veure qui érem; vaig poder sentir la seva olor, sentir com trepitjaven les branques, els gemecs, el cau ... i em vaig adonar que si volien jo estava a la seva disposició, que si fossin tant dolents com diu la gent jo no estaria ara escrivint aquestes línies i que eren molt més llestos i intel·ligents del que molts de nosaltres ens pensem.

Sens dubte, va ser una experiència fantàstica i que recordaré tota la vida, i de ben segur em farà canviar alguns aspectes de com tractar als seus cosins, els meus gossos; de com tractar i parlar dels llops, uns animals impressionants, fantàstics i que es mereixen el respecte de nosaltres, els animals teòricament racionals.

Espero poder tornar-hi i poder repetir experiències com aquestes, per poder explicar i ensenyar als meus fills què és un llop de veritat, un ós, un isard, un esquirol, .... i que tots ells mereixen el nostre respecte. Com diu una dita dels indis americans, “la terra és l’herència dels nostres fills”

Armand Flaujat   

  © 2005-2016 Institut Pirinenc del Gos Muntanya dels Pirineus telf: +34 - 629 61 33 99 info@institutpirinenc.org