actualitzat: 19/03/2024
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Amb el suport de:

Aquesta història que segueix a continuació és el resultat del treball d'investigació i estudi realitzat per en Joan Ferrer i Sirvent de la "Borda d'Urtx". La tasca ha estat àrdua ja que és molt difícil trobar literatura que tracti dels gossos en general i del Muntanya en particular anteriors al segle XX. No obstant, amb la documentació trobada s'ha intentat realitzar un treball seguint una línia cronològica que ens orienti de la seva presència al llarg dels segles.

EL GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS

1. HISTÒRIA DE LA RAÇA.

1.1 INTRODUCCIÓ

Les evidències arqueològiques indiquen que les poblacions locals de gossos prehistòrics diferien unes d'altres i que existien diferents varietats fa ja uns 5000 anys. No obstant això, sempre que tractem d'introduir-nos en la investigació dels orígens d'una determinada raça, trobem distintes hipòtesis que pretenen justificar aquests orígens. Moltes vegades aquestes hipòtesis difereixen considerablement perquè no es disposa de documents arqueològics o històrics suficients que permetin reconstruir la diversificació del gos des que es va separar del seu únic antecessor: el Canis lupus. A més, els documents recopilats amb anterioritat a la meitat del segle XIX són tan incomplets i inexactes que qualsevol pot demostrar el que vulgui respecte a l'ascendència d'una determinada raça. Si a això afegim, que la raça objecte d'estudi està relacionada amb una de les activitats més antigues que ha desenvolupat el gènere humà com és la ramaderia, el hándicap és molt major. No obstant, fins que no obtinguem un nombre suficient de marcadors del ADN de races afins per a comparar-los entre si, no podrem provar científicament les relacions existents entre elles. Mentre, el que si podem fer és intentar, -a través de l'estudi dels moviments migratoris, comercials o de conquesta dels distints pobles de l'antiguitat-, elaborar una sèrie d'hipòtesi que continguin uns raonaments lògics que relacionin a aquests pobles i les activitats que presumiblement desenvolupaven de manera preferent, -com era la ramaderia-, amb els elements que se servien per a optimitzar els resultats d'aquestes activitats. Un d'aquests elements destinats a optimitzar l'activitat ramadera era i és, sense cap dubte, el Gos.

1.2 LA RAÇA A L'EDAT ANTIGA

1.2.1 LES MIGRACIONS PRE-INDOEUROPEAS.- Presumiblement cap al quart mil·lenni aC, van tenir lloc unes migracions procedents del sud-oest asiàtic que es van estendre al llarg d'Europa occidental. Aquestes migracions es realitzarien en períodes molt llargs de temps i prendrien distintes direccions. Així, un poble de raça caucàsica arribaria fins la serralada Pirinenca i s'establiria en els seus dos vessants. Hi ha estudis de tipus biològic, botànic, faunístico i antropològic, a més de topònims d'origen vascoide -estesos en bona part de la serralada-, que indiquen que aquesta gent van ser els predecessors del poble Basc, (és significatiu que en la comarca pirinenca i catalana de la Cerdanya existeixi actualment un poble anomenat Ur, un altre anomenat Bor i un altre anomenat Alp; el primer ja el trobem en el territori Sumeri 5000 anys aC.; i el segon i el tercer (nomenat Alpe) estan situats actualment en la península de Anatolia o sigui la Turquia actual).

Aquesta gent aniria acompanyada dels seus ramats, -una de les seves poques fonts de subsistència-, i acompanyant a aquests, uns grans gossos per a protegir-los de la gran abundància de depredadors existents llavors. Amb el pas del temps, l'hàbitat, el clima, l'alimentació, el treball i les necessitats de l'home, van anar modelant aquell gos fins convertir-lo en el gos que coneixem en l'actualitat. Existeixen raons per a creure que l'actual Gos de Muntanya dels Pirineus, no difereix molt del que existia en aquells remots temps. Si tenim en compte la gran semblança que té amb altres races espargides per la resta d'Europa, com el Pastor del Tracta a Polònia, el Kuvasz a Hongria, el Maremmano-Abrucés a Itàlia i el Pastor Eslovac a Eslovaquia, i la gran distància que els separa, podem aventurar que totes aquestes races procedirien d'un tronc primigeni comú, les petites

diferències morfològiques actuals serien degudes a diversos criteris de selecció derivats de les seves distintes ubicacions geogràfiques.

1.2.2 ALTRES HIPÒTESIS.- Hi ha altres hipòtesis que parlen sobre la procedència i els ancestres de les races de gossos de muntanya:

Exemplar actual de Mastí del Tibet

-Una d'elles defensa que seria el "moloso" d'Assíria, el qual seria el seu predecessor, fins i tot abans que el Mastí del Tibet, i que arribaria a Occident amb els Gàlates (la Galàcia era una regió d'Àsia Menor ocupada pels Gàlates 278 anys aC.) que ho utilitzarien per a la guarda i sobretot per la caça.

-Altre conjectura suggereix que serien les invasions Arianes que portarien al Mastí del Tibet allà pels anys 1000 i 500 aC., i el usarien per la guarda, la caça i com animal de tir i d'ell derivarien les actuals races de gossos de muntanya.

-Altre versió suposa que seria Alexandre El Gran que el portaria de la Índia, espargint-se per Europa a través dels colonitzadors romans i comerciants fenicis.

Així mateix, en les altes planes de Anatolia, situades entre 700 i 1000 metres d'altura, també es troben uns gossos amb unes característiques similars a les del nostre gos pirinenc, que haurien pogut arribar a Europa de mans dels invasors otomans.... En fi, tot són conjectures i hipòtesis que amb la informació que posseïm en l'actualitat és impossible demostrar. Sigui com fos l'arribada dels antecessors del Gran Pirinenc (nom pel qual també se'l coneix) a la serralada que li dóna nom, sembla ser que, -tenint en compte que el nostre gos és realment un lupo-molosoide-, no és desgavellada la idea que sosté que els orígens de la seva identitat racial, podrien buscar-se en l'encreuament dels llops de les altes planes asiàtiques amb els Mastins del Tibet o altres gossos de característiques semblants.

1.2.3. TESTIMONIATGE.- El que sí sembla inqüestionable és que els gossos de protecció de ramats han estat usats des de temps immemorials. Com mostra, vegem el que va escriure Varron, autor llatí que va viure al I segle aC., en el seu tractat d'economia rural "De re rústica" a l'any 37 aC: "El gos és indispensable per aquells que crien animals de llana. Ell és el guardià del bestiar en general però és el defensor natural de les ovelles i de les cabres. El llop les aguaita sense parar i nosaltres li oposem els gossos"...."Quant al seu aspecte exterior, escollir els que estiguin ben formats, de talla gran, amb els ulls negres o vermellosos, el nas del mateix color, els llavis vermells tirant a negres, ni massa recollits, ni massa penjants"...." És igualment essencial que els gossos tinguin el cap fort, les orelles llargues i flexibles, el coll ample i curt, les cuixes dretes i tirant més cap a dintre que cap a fora, les cames amples, els dits distanciats, les ungles dures i encorbades, l'espina dorsal ni sortida ni convexa, la cua espessa, la veu sonora, el musell ben partit i el pèl blanc de preferència amb la finalitat de que es pugui distingir fàcilment dels animals salvatges durant la nit". És significatiu el fet que el gos que ens relata Varrón, fa ja més de 2000 anys, s'ajusta gairebé a la perfecció, amb solament molt petites variacions, als gossos de Muntanya que hem citat anteriorment, lo qual cosa és una prova inequívoca i irrefutable de l'antiguitat d'aquestes races.


Exemplar actual de Llop Àrtic

1.3 LA RAÇA A L'EDAT MITJANA

La literatura que hem pogut trobar en relació amb les activitats pastorals data del segle XII, però en ella solament figuren els tractats i concessions que establien els amos dels ramats amb els senyors feudals amos de les pastures de muntanya. Concretament, els ramats que pertanyien als Monestirs de Santes Creus i Poblet a Catalunya, pujaven cada estiu a les comarques pirinenques del Ripollès, la Cerdanya, el Conflent i a les pastures del Pas de la Casa situats a l'alt Ariege, a Andorra.

No obstant això, hi ha raons lògiques que ens fan pensar que el Gos dels Pirineus (abans també cridat gos ramader o mastí que és un nom genèric que des de sempre també s'ha donat a aquests grans gossos i actualment se'l nomena Gos de Muntanya dels Pirineus) no es va separar dels ramats que pasturaven durant l'estiu en les riques pastures d'altura de la serralada Pirinenca, a causa de l'abundància de depredadors, bàsicament llops i óssos.

A més, a l'any 1407, l'historiador Labedanes Boudette assenyalava que des de l'any 1350 també se'l usava com guardià dels castells de Foix, Lourdes, Pau, Orthez i Carcasona. Aquest gos acompanyava als sentinelles en la seva ronda i se li havia habilitat lloc a les garites per a protegir-lo del fred. Gaston Phoebus que era l'amo i senyor d'aquests castells, ja va escriure en el seu cèlebre manuscrit, "Livre de la chasse" que es conserva en la Biblioteca Nazarine, que se li donava el nom de "Mâtin" (Mastí).

Gravat extret del Costumari Català d'en Joan Amades. Es pot veure com un gos de protecció portant el collar de punxes, persegueix a un llop que s'emporta un xai.

1.2 LA RAÇA A L'EDAT MODERNA

A principis del segle XVI, el Gos dels Pirineus va ser dut pels pescadors bascos a Terranova. Allí serien creuats amb els retrievers negres importats pels emigrants anglesos i fruit d'aquestes unions s'originaria la raça de Terranova. A la fi del segle XVI, el cèlebre agrònom Olivier de Serres, en el seu llibre "Théâtre d'Agriculture et Mesnage des champs", descriu dues varietats de grans gossos als Pirineus: els uns de tons foscs per a la guarda de les cases, els altres de color blanc per a la guarda dels ramats. Va quedar fortament impressionat per la seva elevada alçària, el seu cap massiu, la suavitat del seu pèl i la seva forta veu. Ell insisteix també sobre l'aptitud d'aquests gossos per a la guarda dels ramats i la seva defensa contra els depredadors, óssos i llops molt nombrosos en aquella època. Fra Miquel Agustí, prior templari que va viure entre 1560 i 1630, va publicar a l'any 1617 en llengua catalana (apareixent la primera edició en castellà a l'any 1622), un llibre que el va anomenar "Llibre dels secrets de l'agricultura, casa de camp i pastorívol". En ell ens dóna les raons per les quals els pastors prefereixen els cadells blancs, fins i tot arribant a sacrificar els nascuts molt tacats de color. Conta el frare: "Els gossos del bestiar de llana no deuen ser tan grans ni tan pesats com aquells de la guarda de la casa, sinó fortes i robusts i promptes i lleugers per a combatre i barallar i per a córrer, perquè ells han de fer guarda i sentinella contra els llops, i donar-los caça si es duen algun cap de bestiar... Convé que siguin blancs, perquè el pastor els pugui fàcilment veure quan corren darrera del llop i per a conèixer-los a la tarda i al matí".

Va ser a partir del segle XVII quan el Gran Pirinenc va començar a ser conegut fora del seu hàbitat natural. Concretament a l'any 1675 el Dofí de França de 6 anys d'edat es va enamorar d'un bell exemplar de vuit mesos d'edat i el va dur a la cort de Versalles. A partir de llavors tot aristòcrata que es preués volia tenir un "Patou" (nom afectuós que presumiblement se li va donar a partir de llavors). Més tard, durant la revolució francesa el Patou va tenir les seves pitjors hores, perquè era un dels símbols d'una noblesa arrogant.


La caça del Llop. Pintura de Jean-Baptiste Oudry (1686-1755) Es pot apreciar que els dos Muntanyes són exactament com els d'ara.
1.3 LA RAÇA A L'EDAT CONTEMPORÀNIA

Aquests gossos també eren coneguts com gossos de pastor, als quals es donava el nom de gossos "de pleta" o gossos "de cleda". És a l'any 1807 que Labouliniere, en el seu anuari estadístic sobre el departament dels Alts Pirineos, dóna a aquests gossos el nom de Gossos dels Pirineus. A mitjans del segle XIX, la raça encara no estava homogeneïtzada. Si fem cas de l'article aparegut el 20 de Febrer de 1874 a la revista "Acclimatation" i escrit per l'expert cinófilo Kermadec, llegim: "Existeixen als Pirineus diversos tipus de grans gossos, anomenats Gossos de Muntanya i entre unes altres, dues varietats ben distintes: -Una, que podríem designar amb el nom de "Gos dels Pirineus Occidentals", particularment difosa als voltants de Bagneres-de-Bigorre; té el musell gruixut, els llavis penjants, les orelles arrodonides, el pelatge una mica cresp blanc i negre, sembla ser en gran part la soca de grans gossos designats amb el nom de Gossos de Terra-Nova, molt difosos en tota França. -El segon tipus és el "Gos dels Pirineus Orientals", és gran, de forma molt esvelta, el musell afilat, les orelles punxegudes i caigudes, el pelatge suau, sedós i abundant, d'un blanc neu amb taques gris clar o cafè amb llet; generalment aquestes taques existeixen sobre les orelles i la cara. En aquest últim cas hi ha una banda negrosa al voltant dels ulls. Sovint també és enterament blanc...Estava estès en altre temps en la part dels Pirineus que limiten el departament de "l'Ariege" amb la república d'Andorra, però sembla ser que actualment és molt rar, si no està completament extingit. Pot ser que encara existeixi en les muntanyes d'Espanya".

Altres autors evoquen la possibilitat que el "Gos dels Pirineus Orientals" també fos conegut com el "Molós de l'Ariege", però faltant-nos suficient informació ho hem de deixar com una simple conjectura. La veritable propagació del Gos dels Pirineus fora de les seves muntanyes es desenvolupa en el segle XIX amb el naixement del Romanticisme. Aquests grans gossos, primer apreciats per la seva bellesa i la seva excel·lència, i després per les seves qualitats temperamentals innates, inexorablement van guanyar la resta d'Europa i Amèrica on van ser introduïts pel general Lafayette a l'any 1824. A Austràlia van ser introduïts a l'any 1843 per a guardar els ramats en una explotació de Hamilton.

Imatge del segle XIX

Cap a finals del segle XIX i principis del XX a causa de la disminució de depredadors als Pirineus, els pastors d'ambdues vessants de la serralada van prestar menys importància a la seva funció de protector de ramats i va tenir lloc una important regressió d'exemplars. No obstant, a pesar d'això van ser moltes les explotacions, tant espanyoles com franceses, que van seguir mantenint-lo com guardià. Valgui com exemple el del Mas de San Vicente a Benavarri (Osca), els propietaris del qual, -nascuts a principis del segle XX- Dª María de Piniés i el seu espòs D. Joaquín, van relatar en 1995 a diversos membres del C.E.P.M.P i posteriors fundadors de l'"Institut Pirinenc del Gos de Muntanya dels Pirineus" que els van visitar:

-"Sempre hi ha hagut Gossos de Muntanya dels Pirineus en aquesta casa, abans de néixer jo ja n'hi havien"..."Al segle passat va haver-hi una invasió de llops per aquí i van portar aquests gossos des de Gistaïn (vall i poblet aragonès situat al Pirineu axial) i aquí estan des de llavors. Aquesta casa és l'únic lloc de tota la zona on hi ha hagut i encara hi ha gossos d'aquests, encara que abans els anomenàvem Mastins"....."Seleccionàvem els que estaven tacats en gris, perquè ens agradaven més que els tacats en negre que venien de França"

Aquesta última afirmació encaixa amb el relat que hem vist abans de Kermadec de l'any 1874, ja que, els gossos que ell anomena "Gossos dels Pirineus Occidentals" els defineix de color blanc i negre, situant-los justament, en la part de la vessant nord de la serralada que frontereja amb les terres de la província d'Osca, en el sud. Sempre ha succeït al Pirineu, que els pastors i ramats que habiten en ambdues vessants de la serralada, quan arriba l'estiu, pugen a les capçaleres i ports de les seves valls per a aprofitar la nutritiva i fresca herba que neix amb força després del llarg període hivernal. Així, la influència i el contacte de tot tipus era molt més fàcil i fluid entre les valls oposades de les dues vessants que entre les valls paral·leles del mateix costat.

També a la fi del segle XIX i principis del XX, va tenir lloc l'ordenació moderna de la cinofilia oficial que va néixer amb l'afany d'atorgar una nacionalitat per a tots i cadascun dels gossos inscrits en els diversos registres existents en el món i aquesta raça se la va situar a França; gravíssim error. Doncs, tenint en compte que aquesta raça estava i segueix estant assentada en les dues vessants de la serralada pirinenca, i fins avui aquest sistema muntanyenc pertany tant a França, a Espanya i a Andorra, lo just hagués estat donar-li una nacionalitat pirinenca compartida pels tres Estats. Prova d'aquesta distribució tripartida són els distints noms amb que es coneixia en funció de la seva ubicació geogràfica, per exemple: en la vessant nord se'l denominava Pastou o Pastoure en la vall de Ossau i Luz, Farou en la vall d'Aure, Patou o Mâtin en altres valls, i Ca d'Oilles (gos d'ovelles en patois). I en la vessant sud era conegut com, Ca de Güelles (gos d'ovelles) en la vall de Benasque, Ca Mostín en la vall de Gistaïn, Mastín de los Pirineos en els restants valls aragonesos i Mastí del Pirineu o Gos Ramader en les valls catalanes i andorrans.

Típic exemplar dels anys 1930 anomenat "BERGONS DE SOUM"
Tot aquest confusionisme s'hagués pogut evitar si els responsables espanyols i andorrans, en lloc de mostrar-se passius i indiferents, haguessin reclamat els seus drets sobre la paternitat de la raça. Al no ser així, els francesos es van adjudicar aquesta paternitat i per a evitar la seva possible involució o desaparició i al mateix temps salvaguardar i mantenir el "tipus" es va crear en l'any 1907 "El Pastor Club". Aquest club va publicar al juliol d'aquest mateix any el primer estàndard oficial de la raça. No obstant, el Gos dels Pirineus no va quedar al marge de les penúries de la primera guerra mundial i la seva cabanya va quedar seriosament minvada. Més tard, a l'any 1923 es va crear la "Reunió dels Amateurs de Chiens Pyrénéens" que va venir a substituir a l'antic "Pastor Club". Una de les primeres accions de la RACP va ser la de reeditar un nou
estàndard oficial i afiliar-se a la Société Centrale Canine. Tant en la primera com en la segona guerra mundial se'l va usar com animal de càrrega i d'enllaç. Després d'aquest últim conflicte armat, a poc a poc, es va reprendre la seva cria els cadells de la qual anirien bàsicament destinats a famílies que quedaven captivades per la seva extraordinària bellesa i el seu caràcter noble i afable alhora que excel·lent guardià.


Els dies 18 i 19 de Novembre de 1978, dintre del marc del col·loqui internacional de fauna pirinenca organitzat pel fons d'Intervenció eco-pastoral (FIEP) en la facultat de Ciències de Pau, el professor J.F. Manauthon advoca per la rehabilitació i reintroducció del Gos de Muntanya dels Pirineus com gos protector de ramats. En 1980, René Schmitt tècnic governamental, col·loca a títol experimental, una quinzena de cadells sobre explotacions ovines en Rhone-Alps. Vol verificar si aquests gossos, coneguts en el passat per la seva eficàcia per a protegir els ramats contra els óssos i llops, poden repel·lir els atacs ocasionats pels seus congérenes: els gossos asilvestrats. Aquesta primera iniciativa és el punt de partida d'un programa per a la utilització de gossos de protecció de ramats en els Alps i Pirineos. En 1989, una dotzena de ramaders que ja utilitzen a aquests gossos, es reagrupen també sota la iniciativa de René Schmitt i creen la "Associació per a la promoció d'animals de protecció". En 1992, l'organisme oficial de l'estat francès "Institut de la Criatura", col·labora amb aquesta Associació donant com resultat el naixement del programa nacional "Gossos de Protecció de ramats" que fins 1995 serà el marc en el qual es desenvoluparan múltiples activitats. Al febrer de 1996, 105 explotacions ovines situades a França utilitzaven més de 150 gossos de protecció, quantitat que s'ha anat incrementant amb el pas del temps.


Aixeus de la Borda d'Urtx amb xais de l'Armand Flaujat

En el mes de Setembre de 1998, la Generalitat de Catalunya va sol·licitar al Club Espanyol del Gos de Muntanya dels Pirineus, el seu consell i col·laboració per a posar en pràctica el Programa Life, pel que fa a la reintroducción del Gran Pirinenc en els ramats d'ovelles que pasturen en els territoris que estan sota la influència dels óssos, introduïts sota l'empara d'aquest programa. Per expressa delegació del llavors president del C.E.P.M.P. D., José Luís Ucher, l'actual president de l'Institut Pirinenc, D. Joan Ferrer, s'encarregà d'efectuar el treball de camp i l'assessorament -al costat d'un tècnic del Programa Life francès- als funcionaris governamentals i als ramaders i pastors interessats, i l'adquisició i lliurament al llarg de 1999 dels primers 29 cadells. Per assegurar al màxim la funcionalitat d'aquests cadells i l'èxit del Programa Life, es va creure oportú que procedissin de línies de treball suficientment contrastades, decisió que amb el pas del temps es va demostrar que va ser acertadísima.

A l'any 2000, el C.E.P.M.P. va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya el gestor i controlador del nou programa denominat "Gossos de Protecció de Ramats (P.P.R)" . Els seus objectius eren: continuar realitzant el seguiment i control dels gossos lliurats, seguir assessorant als ramaders i pastors, canalitzar la demanda i lliurament dels futurs P.P.R. i avaluar permanentment la gestió i els resultats dels programes.

A partir de l'any 2000 els centres de cria de

Teluc de l'Oronet amb un cabrit d'en
Pere Serra
"La Broda d'Urtx" i L'Oronet" van iniciar una nova fase de lliurament de cadells amb línies genètiques no provinents de treball en ramats. Això suposava tot un repte i va ser, sense cap dubte, la prova inequívoca que el Gos de Muntanya dels Pirineus, ha conservat en el seu genoma les aptituds naturals ancestrals que van configurar des dels seus inicis la seva raó de ser. No obstant, perquè això succeeixi es sotmet al cadell al protocol de l'"empremta" que consisteix en posar-lo a molt primerenca edat -com a màxim vuit setmanes- al costat de les ovelles, minimitzant el seu contacte humà i aplicant-li una tècnica de maneig molt especial.

També a l'any 2002, va arrencar a França un nova iniciativa: el "Programa de Restauració i de Conservació de l'Ós als Pirineus", afavorit per la 'Direcció Regional del Medi ambient de Midi-Pyrénées, on, -a més de figurar una sèrie de mesures d'ajuda econòmica i logística-, va preveure el lliurament i posada a punt gratuïta, de Gossos de Muntanya dels Pirineus als ramaders i apicultores, les explotacions dels quals corrien risc de predación. Desgraciadament, a l'any 2003 la nova Junta Directiva del C.E.P.M.P. va traspassar la gestió del programa P.P.R. a altra entitat jurídicament independent d'ell, perdent així, el patrimoni cultural que els anteriors directius van forjar amb tenacitat i entusiasme.

A l'any 2004, els responsables de "L'Oronet", de "La Borda d'Urtx", altres directius i socis, s'aparten definitivament del C.E.P.M.P. per existir profundes divergències en les actituds i comportaments personals i en la gestió realitzada per la seva Junta Directiva i en el sistema que aplica la nova entitat gestora del P.P.R., Així, els abans citats responsables, directiu i socis, funden conjuntament amb pastors de la comarca pirinenca de la Cerdanya, l' "INSTITUT PIRINENC DEL GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS". Aquesta entitat, a més de divulgar i potenciar la raça, ha creat el programa "BIODIVERSITAT", destinat a facilitar el lliurament de cadells als ramaders i assessorar-los amb l'objectiu de fer compatibles les activitats ramaderes amb la necessària biodiversitat pirinenca.
Les xifres de Gossos de Muntanya dels Pirineus destinats a la protecció de ramats, es preveu que anirà en augment, no només per plantar cara a les guineus, gossos asilvestrats i óssos, sinó també, per a prevenir els atacs dels llops que ja han començat a colonitzar la serralada Pirinenca. Per altra banda, són nombroses les explotacions ramaderes a Amèrica del Nord,

Israel, Noruega i Finlàndia que actualment es veuen afavorides amb la guarda i protecció d'aquests grans pirinencs. Fins i tot a Japó s'estima que el cens actual és d'uns 15.000 exemplars, dedicats bàsicament al solaç de famílies i cura de propietats.

No obstant això, a pesar de la reintroducció en els ramats d'aquest bell i carismàtic ca, la immensa majoria de naixements que es produeixen en l'actualitat, van destinats a la companyia, guarda i protecció de les famílies que tenen el privilegi de descobrir-lo i gaudir-lo. Algú va dir un dia que: "És una de les races més antigues del món i la més bella de totes".


  © 2005-2024 Institut Pirinenc del Gos Muntanya dels Pirineus telf: +34 - 629 61 33 99 info@institutpirinenc.org